Planeta

Com tot producte intel·lectual, el software reflecteix la cultura del grup que l’ha creat, i en reflexa els seus trets i tics, virtuts i mancances.

Quan desenvolupem, podem aplicar totes les metodologies que volguem, de la tradicional Cascada i/o l’Espiral a l’eXtreme Programming, passant per RAD, Agile o Scrum.

Organitza els equips amb masters, tribus, squads o departaments.

Documenta àgil, dins del software, amb documents immensos o en un wiki, o escup-li el codi a una IA perquè et faci un document per la posteritat.

És igual.

Al final, el software el fan persones, que estan en un grup, en una empresa. I la cultura d’aquella empresa s’hi reflectirà. Les maneres de fer dels programadors i analistes, dels passos a producció i de les proves de validesa, dels equips de qualitat, dels DevOps i de testing, però també (i no és poca cosa) dels usuaris que demanen, que perfilen l’eina i validen què ha de fer.

Els documents més o menys complerts que arriben per definir què fer (o les històries o les èpiques), la definició de l’abast i el coneixement precís de què cal que faci l’eina i què no, de l’acord entre funcional i tècnic de fins on s’arriba, del pes i responsabilitat que cau en cada equip, o del desconeixement de què ha de fer el futur programari (allò de els de TI ja saben com va, en equips interns, o l’amnèsia corporativa).

Tot això, tot, fa que un software sigui millor o pitjor, que tingui un sentit o no, que triomfi o no.

Un software reflecteix la qualitat, cultura i valors del grup (ampli) que l’ha creat. Per això el bon software ha de tenir ànima, criteri propi, un sentit, el que li dona el grup creador.

La propera vegada que us portin un software fet a mida que no us agrada, o que un projecte s’allargui, plantegeu-vos quina part de responsabilitat li toca a cadascú.

Llegeixo que Trump bloqueja l’accés i l’ús de les eines més avançades d’Anthropic, els models Mythos y Fable 5, a qualsevol organització o persona no americana… això no és un només una mesura de seguretat: és, sobretot, assegurar-se que son només ells qui tenen l’accés exclusiu a unes eines que han demostrat que poden trobar zero-days i vulnerabilitats en qualsevol sistema a escala industrial.

Això, en el nostre món digitalitzat i interconnectat, obre una porta a l’espionatge, el xantatge, les operacions encobertes digitals, les amenaces o, directament, la presa de les infrastructures digitals de qualsevol altre que no es pot tancar.

En la visió de xèrif que té Trump del món, això no es pot deixar perdre. Diu ell que no pot deixar que aquestes eines estiguin en les mans equivocades… però quines son les mans equivocades? No és una guerra freda digital ni una mesura de seguretat, és una altra acció de Trump per assegurar-se el control de la indústria que li interessa (sigui petroliera o digital). La geopolítica de l’era Trump a Amèrica.

Passem de la industrialització de la desinformació via bots i potenciada per IA en xarxes socials (l’slop, la merdificació de la informació) a eines que ja directament poden influir en sistemes bancaris i industrials, segurament: pensem en controls d’aigua, centrals elèctriques, els sistemes bancaris d’un país, els sistemes ferroviaris… el que alguns països ja porten temps fent (i contractuant) amb unitats especials, ara a nivell industrial.

No és només un tema de seguretat, és molt més: és una arma digital que volen controlar.

Afegit posterior, 16/6/2025

Repassant avui diaris em trobo que Vicent Partal i Alberto Garzón també comenten aquest tema, en una línia similar: la IA ja no és només una utilitat, és una arma que es pot fer servir de moltes maneres (directa o indirectament), i la única manera de despendre’s d’aquesta dependència és invertir en IA pròpia, però no seguint un model de gegant econòmic a l’ús, sinó sumant entre tots i apostant per un model públic. Innovar també és això.

Dos articles interessants de llegir, si hi voleu fer un cop d’ull:

• L’estranya sensació de dur una bomba a la butxaca, Vicent Partal a VilaWeb
• Cuando Estados Unidos apaga la IA, Alberto Garzón a elDiario.es

Fa uns dies John Battelle reflexionava sobre el rumor/notícia de que ChatGPT sembla que pot abandonar la interfície del xat, perquè diuen que ja està superada (“chat is dead”) i que podrien estar treballant en una super-aplicació capaç de fer tot per nosaltres, perquè tindrà coneixement i dades de tot allò que fem (i, afegeixo jo, suposadament de tot allò que volem).

Over the weekend the Financial Times came out with a report on OpenAI’s latest pivot.  According to a senior OpenAI executive quoted in the piece, the company has decided that “chat is dead.”

Instead, company executives insist, the future lies in a “super app,” an agent (from OpenAI, naturally) that will do everything for us. The “surface” – the interface between a user and OpenAI’s service – will no longer be a fixed chat box. Instead, according to Thibault Sottiaux, who now heads the OpenAI super app project, “what we’re building towards is where you have your own personal agent that is capable of helping you . . . across everything in your life, be it personally or at work.”

Battelle reflexiona sobre les implicacions econòmiques d’aquesta notícia, perquè ara per per ara, la part on semblava que OpenAI més podia buscar beneficis era, a banda de contractes amb l’exèrcit, el món de la publicitat, a partir de les dades que el ChatGPT coneix de tu mateix, proporcionades per tu mateix: or per al publicista, per al perfilador, per al venedor i agrupador de dades1.

Let’s think about that for a second. In OpenAI’s new vision for the future, the core experience that catapulted OpenAI to a billion users and a near-trillion-dollar valuation is dead. It’ll be replaced by a personal agent that will leverage OpenAI’s Codex tool to “automatically understand users’ intentions” and take action on their behalf.

És interessant la reflexió final: potser acabarem pagant una subscripció per assegurar que la AI treballa per nosaltres i no pel publicista i, si és així, quin és el futur del negoci de la publicitat d’OpenAI, si obren la línia de no pagar per publicitat?

I’m betting that we’d much rather pay a subscription fee that ensures our agents are working only for us, and not whoever pays OpenAI the most to access whatever we might whisper into an agentic interface. And if a subscription model wins over an advertising model – then the question must be asked: What’s the future of OpenAI’s $100 billion advertising business?

Si és així, ens espera un futur de IA’s gratis que siguin fabuloses màquines de col·locar anuncis (en texts i respostes escrites i dissenyades per convèncer de la seva infal·libilitat), al costat de serveis de IA de pagament en diferents nivells (com més pagues, menys publicitat, més velocitat, més respostes)… El món (tergiversat) de pagar no només pel servei, sinó per protegir la teva privacitat. Si això és així, no estarà a l’abast de tothom perquè no tothom tindrà cèntims per pagar-ho o voldrà fer-ho: víctimes de nou d’una publicitat no demanada.

Però tornem al principi. Battelle parla del vessant econòmic, i OpenAI pot tenir certa coherència empresarial2 en buscar un model econòmic ara que Google i Anthropic li estan menjant part del pastís, si és que no li passen ja pel davant.

Si OpenAI volia menjar el pastís de la gran agència publicitària que és Google i el seu ja-no-només-cercador, se li ha girat la truita: Gemini i tot l’ecosistema Google és massa complert pel que ofereix, i l’intent de desplegar navegadors amb IA per tenir tota la informació de l’usuari no ha quallat.

No obstant, la jugada no és només econòmica: el moviment és control total, coneixement total del que fa l’usuari.

Pensem-hi: un dispositiu propietari amb un agent que permet interactuar per qualsevol cosa i que té, a banda de coneixement de totes les nostres compres, localitzacions, gestions i dades amb el banc, accés a totes les nostres converses, trucades (apostes sobre quan triguem en demanar resums de trucades o àudios), que és capaç d’entendre i interpretar la veu (inflexions, estats anímics), és un espia perfecte, intern, de nosaltres mateixos: és l’aplicació total, el WeChat xinès a la màxima potència, perquè informa, suggereix, actua i escolta per nosaltres i per a nosaltres.

Ja no és el joc de la publicitat, perquè ja no cal publicitat: OpenAI seria directament el broker amb el proveïdor del servei o del bé a comprar: el Glovo/Amazon/eBay de torn, l’agència de viatges i el banc. Tot. I tot a través seu, tothom acceptant les seves regles perquè es constituiria en EL canal entre uns i altres.

I a això, afegim-li que fora de qualsevo control extern (auditoria, govern?) i que tot en mans d’un grupet de superpoderosos que no tenen pas en gaire bon concepte la democràcia, si aquesta atenta contra els seus interessos.

Mala peça al teler.

No sé si serà així. Però la possibilitat que vagi per un camí com aquest, o molt similar, hi és. I no és gaire llunyana.

1. No només dades “objectives”: preguntes, inflexions de veu, converses… ↩︎

2. Altra cosa és la ètica darrere d’una decisió que només busca el guany econòmic, i els dubtes que això pot generar sobre la fiabilitat de les respostes. ↩︎

En Joan Marc reflexionava fa uns dies sobre quin serà el paper de la IA en les feines futures, i arriba a la conclusió que és probable una redefinició dels llocs de feina:

No crec que la IA ens acabi prenent la feina a la majoria. Però sí que ens obligarà a canviar la manera de treballar, a formar-nos constantment i a repensar quin valor real aportem com a persones.

I si, existiran llocs on a més automatizació, més necessitat hi haurà d’un criteri humà per a la supervisió de la feina automatitzada, o per l’aportació del criteri personal i únic, creatiu, de l’humà:

la ventaja competitiva no estará solo en la tecnología que una empresa incorpore, sino en las personas que puedan interpretarla, sostenerla y hacerla funcionar cuando la realidad se desvíe de lo previsto.

Tot això coincideix amb la proposta que fa Ethan Mollick al seu llibre Co-Intelligence (Penguin, 2024) de treballar amb la intel·ligència artificial, no contra ella o sobre ella, en un marc col·laboratiu (ell ho defineix com la figura del centaure, mig home mig cavall; mig home mig màquina en aquest cas).

Crec que sí, que hi haurà gent que podrà pujar-se a aquest carro, gent que ja té feines que podran adaptar-se, i gent que arrenca les seves vides laborals i que ja entraran dins d’aquest nou entorn.

Però n’hi haurà molta que no: el canvi i l’adquisició de noves aptituds ni és immediat ni està a l’abast de tothom: quan passem d’unes tasques mecàniques, amb patrons definits (cognitives o físiques), a d’altres totalment lliures i sense uns patrons definits cal un desaprenentatge de patrons i marcs mentals gens fàcils d’aconseguir, a més de l’adquisició de noves habilitats i coneixements.

Més enllà de visions apocalíptiques o neoluddites, la idea de la transformació i l’adaptació és maca, però és, en uns quants casos, una idea.

A això hi podem afegir, també, la centralització del model i la cerca del benefici per sobre de tot de l’empresa o dels accionistes.

En anteriors canvis industrials la idea i els objectius eren centralitzats, però la implementació era dispersa: diferents empreses competint entre elles, sobre bases territorials i mercats més o menys diferenciats. Avui en dia no és així: hi ha un grapat (gairebé literal) d’empreses que ofereixen aquests serveis a la resta del món i que, per tant, tenen tot el mercat a les seves mans. Les seves decisions afecten a tothom, marquen el mercat, la implementació de tecnologies i el que necessites. La resta només podem mirar.

Ens robarà la feina la IA? Probablement no, però en canviarà moltes.

Les feines que ara son de coll blanc semblen més fàcilment automatitzables o substituïbles per màquines amb alta capacitat de processament de dades (no parlem d’intel·ligents), i això avui ho fan moltes persones. Les feines que avui son més físiques i repetitives serà més difícil que les executin IA’s o robots, en l’estat actual (massa entorn no predictible, massa atzar)… així, en un gir de guió de negra ironia històrica, ens trobarem proletaris de les dades, de la societat del coneixement? (mirem els casos d’empreses de països del Sud Global, on entrenen models de IA de diverses maneres: humans infrapagats per entrenar sistemes que encara son massa tontos o massa rígids, fets per empreses que tenen guanys astronòmics).

Qui sap si d’aquí sortirà, ves per on, una necessitat de canvi de model: la IA, per se, no és dolenta, al contrari, és una eina molt potent. El model econòmic on ha crescut i que intenta impulsar és el seu principal defecte perquè perpetua i amplifica una manera de fer lesiva per la societat i el planeta, que només beneficia uns quants.

Data: 13 de juny

La comunitat de l'Ubuntu en català, tal i com porta fent amb l'aparició d'anteriors versions de l'Ubuntu, organitza una jornada d'instal·lació i suport de la nova versió de l'Ubuntu, 26.04 Resolute Racoon.

LLoc: Espai Jove La Fontana, carrer Gran de Gràcia 190, Barcelona.

Agraïm a l'associació Caliu el seu suport.

Formulari d'inscripcions: http://www.ubuntu.cat/jornada_resolute

Programa

11:00 - 13:30 - Instal·lacions i dubtes tècnics

Cartell: https://www.ubuntu.cat/sites/default/files/ubuntu_26-04_gracia.png

Edició: es canvia la data de l'esdeveniment.

Quan parlem de la informació que les xarxes socials, les operadores o qualsevol que ens serveixi contingut o informació a través d’Internet, pot saber de nosaltres, sigui en un moment determinat o en diferents vegades, tant de diferents dispositius com des de diferents llocs, pensem en les apps i en la informació que “roben” del dispositiu, o en les cerques que fem (identificats) en un o altre cercador, en el que demanem a la IA, o en el que li demanem als altaveus que ronden per casa: en resum, en tot allò que fem quan ja ens hem identificat amb el nostre usuari aquí o allà.

Per més que sigui, i per més que ens ho recordin, no deixa de ser una cosa etèria, sense forma, una idea boirosa que la majoria de mortals mai veiem materialitzada.

Així que seguim navegant, mirant pàgines o fent el que sigui des dels mateixos dispositius, identificats o no. I el navegador (uns més que altres) sempre envia dades. Que tampoc veiem, invisibles en les comunicacions.

Fins que un dia te les posen davant dels nassos.

Via una publicació a Mastodont.cat arribo a Taken1. Dit així, no diu res, però entreu-hi. Si us plau. I meravelleu-vos.

La pàgina nomeś ensenya una petita mostra de tota la informació que el navegador envia al servidor:

• on ets
• hora de l’accés
• navegador amb què hi entres
• sistema operatiu
• idioma
• tipografia/es de lletra
• des de quina pàgina vens…

És una pàgina de mostra: no recull res. I envia la mínima informació necessària. Us sembla molta?

• Si sou tecnòlegs, obriu el codi font de la pàgina i tafanegeu com mostren tot el que recullen amb javascript.
• Si no sou tecnòlegs, queda molt clar què es pot recollir. I si es pot recollir, es pot enviar o guardar (recordeu les famoses cookies?)

Ull, son dades que el navegador envia per defecte al servidor, per poder oferir la millor versió de la pàgina, que estan establertes i definides als protocols tècnics: els mínims funcionals, informació operativa.

Per a què serveix? Per exemple:

• si sap on ets, et pot portar al servidor més proper, donar-te la informació més ràpidament.
• si sap el teu idioma, et porta a una pàgina del teu idioma (si existeix).
• si sap el dispositiu et pot mostra una pàgina amb el disseny adaptat i millor lectura, per tant (no és el millor en pantalla gran que en mòvil).

Fins aquí, correcte. Necessari per un bon funcionament, fins i tot: recull el que li cal per treballar.

Ara, però, sumeu-hi tot el seguit d’informació que li passem sense voler, sense saber si tenim la navegació mínimament protegida, permetent galetes que guarden, ara i adés, informació que li hem regalat a la pàgina, donant permisos de geolocalització o alguna altra cosa.

El mal ús de les dades apareix amb les finalitats no tecnològiques: la recopilació excessiva, l’encreuament dels accessos i el perfilat del que fem, per canviar-lo pel Soma de les xarxes socials, d’una informació prefabricada i personalitzada, per recaptar el veritable tresor que busquen les empreses: la nostra atenció i el nostre temps, que es tradueix en compres, de serveis o objectes. Tot allò de la lletra petita que no llegim quan ens donem d’alta en un lloc, quan acceptem les cookies o donem permís per fer més còmode indicar on som.

Siguem conscients que, en molts llocs, en estan mirant quan ens hi passegem. Siguem conscients de les dades que ens demanen, i de les dades que ens roben.

1. No us perdeu la pàgina original del projecte: https://sinceyouarrived.world. Un oasi de dades, d’informació calmada, una extranya connexió digital amb el món real. ↩︎

Al 2022 vaig canviar la gestió dels continguts del blog de Wordpress a Hugo, per generar un codi més net, més lleuger i més àgil.

Ara bé, Hugo genera la pàgina sencera de manera offline i em calia pujar-lo cada vegada al servidor1. Durant un temps he anat tirant del bonic mètode de pujar-ho tot per FTP al servidor… però això és lent, ineficient, feixuc i repetitiu. Una murga d’opció.

Així que, per ganduleria, he fet un petit script en bash per agrupar tota la feina en una crida i estalviar temps i errors (a github: https://github.com/mnguerra/deployhugo2web)

L’script fa el següent:

• Genera tot el contingut de zero cada vegada (així no mantinc pàgines velles, css antics, etc.)
• El puja automàticament al servidor via rsync
• De postres, actualitzar una còpia de seguretat a github.

Pels més tècnics, cal tenir accés ssh al servidor de publicació per fer servir l’rsync, i el github configurat també amb claus accés via ssh.

No l’he automatitzat, no tinc cap dimoni observant, perquè no tinc sempre l’ordinador encès ni em passo el dia publicant.

Si hi trobeu errors o millores, son benvingudes2

1. Si, se que ho podria automatizar amb Obsidian Publish, o amb accions de github… però sóc un romàntic i volia viure el costat salvatge de l’autogestió i el hosting propi… ↩︎

2. Avís: codi una mica d’estar per casa, però fa la feina. ↩︎

David Poblador ha publicat “Apunts per a una estratègia digital de Catalunya”, una guia-proposta per a la digitalització de Catalunya, que posa negre sobre blanc un seguit de punts i conceptes clau per tal que el país no perdi el moment tecnològic actual. Com ell mateix diu, és un punt de partida per al debat (jo afegeixo: un molt bon punt de partida per al debat: llegiu tant l’article de presentació com la pròpia guia1, us valdrà la pena l’estona dedicada).

Casualment, gairebé ha coincidit en el temps amb la presentació de l’Estratègia IA 2030 de la Generalitat a Brusel·les, que també marca un full de ruta interessant en aquesta tecnologia i ens posiciona, però caldrà estar amatents als recursos que s’hi dediquin i a la seva implementació. Però son passes que sumen.

Tornem a la guia i la seva visió global: no és un document tecnològic, si no que marca objectius generals i què ens cal per aconseguir-los, i fa una anàlisi de la situació actual a nivell d’empresa, administració i serveis oferts.

Destaco alguns punts2:

3.2 La paradoxa del talent invisible

Amb tots aquests actius, per què Catalunya no és ja un referent europeu de transformació digital? La resposta no és manca de talent ni de capacitat. El problema és estructural: una part significativa del talent tecnològic català treballa per a empreses que no estan legalment establertes a Catalunya.

Treballem aquí, formem la gent aquí, però les empreses son de fora (bé perquè hi vinguin, bé perquè hi ha països on és més fàcil crear-les). Un país d’emprenedors on costa d’emprendre.

3.3 El coll d’ampolla de l’administració digital

La barrera principal no és fiscal. Els tipus impositius espanyols i catalans no són especialment desfavorables en el context europeu. La barrera és la fricció administrativa: el temps, la incertesa i la complexitat dels processos per crear i operar una empresa.

[…]

L’administració digital catalana i espanyola no ha estat construïda amb una orientació al cas d’ús. Les aplicacions i portals s’han contractat a empreses que tenien incentius per perpetuar la seva existència i maximitzar la facturació, no per optimitzar l’experiència de l’usuari final. El resultat és un laberint de certificats digitals, sistemes incompatibles i processos que no es comuniquen entre si.

El cost d’aquest laberint no el paga l’administració: el paguen els ciutadans i, sobretot, les empreses.

Fricció administrativa és un concepte clau: ni finestreta única, ni processos únics, ni compartició de dades entre administracions (ai, la llei 30/92, on estarà?), ni processos digitalment pensats: processos digitals que reflecteixen normatives d’altres temps, controls d’altres temps, principis rectors basats en la desconfiança del peticionari, no en la confiança, i en demanar massa papers que la pròpia administració hauria de tenir: el cas d’ús.

Tot això és temps i diners que es perd en fer tràmits, contractar gestories o equips humans i navegar per burocràcies i tràmits que no son, precisament, amables en el llenguatge que usen (per bé que es facin esforços de millora).

3.4 El coll d’ampolla del talent públic

Hi ha una segona barrera, menys visible però tan estructural com la primera: l’administració catalana, avui, no pot contractar ni retenir el talent digital que necessita per transformar-se.

[…]

l’administració no pot competir pel talent sènior en les disciplines on el mercat paga més, precisament les disciplines que necessita amb més urgència.

[…]

Barreres d’accés basades en credencials formals. El sistema d’oposicions i els requisits de titulació universitària dels grups A1 i A2 exclouen una gran part del talent digital real: professionals formats a camins alternatius (bootcamps, autodidactes, carreres no lineals) que en l’àmbit privat són perfectament ocupables i sovint líders tècnics reconeguts. Les empreses digitals natives porten anys capitalitzant aquesta reserva de talent, renunciant explícitament a requerir títols universitaris per a la majoria de posicions tècniques, perquè la relació entre títol i capacitat pràctica en aquest sector s’ha debilitat dràsticament. L’administració, en canvi, la manté com a porta d’entrada per defecte.

[…]

Un sector públic que externalitza pràcticament tota la seva capacitat tècnica perd, per construcció, la memòria de producte, la iniciativa tecnològica i el control sobre els sistemes dels quals depenen els seus ciutadans

Aquest és un problema bàsic avui en dia: o es reforma com es proveeix de talent l’Administració (amb totes les garanties, és clar) i es facilita l’entrada, o la barrera serà massa alta. I en un moment de canvi de tecnologies, de manera de treballar, social, i d’amnèsia corporativa, això pot ser un problema.

La metodologia del GDS es basa en principis simples: equips multidisciplinaris (no compartiments departamentals), disseny centrat en l’usuari (no en els requisits funcionals dels funcionaris) i mesura de resultats (no de lliurables). La pregunta no és “hem lliurat el sistema?”, sinó “ha millorat l’experiència de l’usuari?”.

No és el tràmit pel tràmit (simplifico, ho sé), és en què ajuda el tràmit a l’usuari: cal polir, reformular, unificar tràmits i, si cal, eliminar-ne; pensar en la necessitat externa, no en l’estructura interna.

Tornem a una idea ja esmentada: una administració digital no és una administració digitalitzada. La primera és l’objectiu final, i implica, moltes vegades, reformes internes de maneres de treballar i equips. La segona és la part inicial de la primera (on, moltes vegades, es queden moltes administracions). El camí no és fàcil.

Resumint:

4.6 Lliçons comunes

• La voluntat política sostinguda és la variable crítica.
• La base legal ha de precedir la tecnologia.
• Les plataformes compartides multipliquen l’impacte.
• El talent intern és indispensable.
• L’orientació a l’usuari no és opcional.

I un últim punt (però no menys important), el nostre fet diferencial:

La llengua catalana com a actiu estratègic, no com a obligació El català no és un problema a resoldre: és un actiu diferencial que cap altre territori europeu pot replicar. […] Catalunya pot liderar la narrativa global de la sobirania lingüística en l’era de la IA.

Uns dels valors d’Europa és la nostra diversitat cultural: si els grans sistemes només parlen un o dos idiomes i es tradueixen d’entrada/sortida cap a d’altres, no reflecteixen les altres cultures: reflecteixen la cultura/llengua en que s’ha entrenat, sigui amb literatura pròpia o traduïda. Models entrenats (Aina) nativament en d’altres llengües poden reflectir molt més els valors de cada territori, societat o grup humà: això assegura la pervivència digital d’aquella cultura.

No és poc en un món globalitzat i globalitzador.

De les idees que en la guia esmenta, ja hi ha propostes en marxa, sigui de fet o en forma embrionària: la Caixa d’Eines Digital Catalana bé poden ser els serveis de l’AOC molt potenciats, i també es poden valoritzar els diferents grups informals i equips de treball de les diferents administracions, potenciant el treball en xarxa i conjunt entre diferents ens; no des d’una perspectiva de dalt a baix (top-down), si no de forma federada, en una xarxa d’igual a igual, on cadascú aporta on pot, sigui de manera econòmica, amb equips humans (talent i coneixement) o ambdues, però sempre amb visió general de la totalitat de l’administració3: la ciutadania veu l’administració, no les administracions: en un món globalitzat, el servei (l’accés) ha de ser únic, no fragmentat.

Si volem realment tenir un país digital, hem d’aplicar principis de treball digitals, entre d’altres:

• orientació al cas d’ús
• treball en equip
• compartició de coneixement
• obertura de codi font

Això és el que, en un entorn digital, ha de fer una administració pública: gestionar el bé públic (temps, recursos i coneixements) de manera eficient. Qualsevol altra cosa no serà digitalitzar, serà aplicar tecnologia a processos i maneres de fer obsoletes.

A treballar. Tenim tots els ingredients.

1. Accessible en línia i descarregable en diferents formats: https://nextcat.poblador.cat/ ↩︎

2. Amb un criteri totalment personal. El text citat és original d’en David, i la itàlica és meva. ↩︎

3. Seguint el principi “diners públics, codi públic” ↩︎

Caliu celebra el Dia de la Llibertat del Maquinari el 18 d'abril a l'espai jove La Fontana de Barcelona amb tres xerrades relacionades amb el maquinari lliure. Dades de l'esdeveniment:

Lloc: espai jove La Fontana Data: 18 d'abril Xerrades:

Cartell de l'esdeveniment: https://gitlab.com/caliu-cat/www.caliu.cat/-/blob/main/content/post/cartell_dlm2026.png

Publiquem una secció nova al nostre lloc web dedicada a mostrar com es poden fer servir alguns models d'intel·ligència artificial directament al vostre ordinador personal, sense dependre de cap servei extern.

L'entrada La intel·ligència artificial en català al vostre ordinador personal ha aparegut primer a Softcatalà.