Planeta

Fa uns anys parlàvem de l’escassetat del món físic respecte l’abundància del món digital, i que això ens havia d’aportar l’expansió i la facilitació de l’accés al coneixement, millor comunicació entre tothom.

Avui en dia, li hem donat la volta al model. Si ja fa un temps l’escassetat de la dada feia témer per l’entrenament dels LLM (recordeu quan parlàvem de dades sintètiques), ara la massificació de l’ús dels diferents productes de IA (no parlo ja de models) fa que passem de l’abundància del món digital a l’escassetat del temps de càlcul:

Les tecnologies de la informació han fet mols milionaris perquè han permès vendre infinitat de vegades un programa fet un sol cop. Aquest és el secret el de l’abundància en el món digital. Però aquest no és el negoci dels laboratoris de LLMs, ells venen temps de càlcul, és a dir, accés a xips i a electricitat. Aquest és un negoci molt diferent. No tenen manera de recuperar la inversió feta en l’entrenament dels models.

— Només 5 Línies, 1/10/2026

Dues evolucions de la xarxa, paral·leles, dependents entre elles, però amb resultats diferents.

El que havia de ser un lloc d’accés comú i obert a tothom va passar a ser un conjunt de jardins de dades, on s’ha conreat a bastament la informació personal.

A base de l’augment de la potència de càlcul, del refinament dels algorismes i de la digitalització massiva del coneixement global, havíem tornat a una escassetat artificial de l’accés a la informació - xarxes socials tancades (o hi ets client, o no ho veus).

Després de l’explosió de l’ús de LLMs arreu, tornem a una escassetat real dels recursos:

• la dada per entrenar els models no és suficient, cal crear-ne de noves? Com trobar més i més coneixement perquè el model sigui millor? Com superar la competència? Arribem a mecanismes perversos com la digitalització de llibres i material físic i la seva posterior destrucció: una acció al món digital provocant una destrucció al món físic.
• el temps de càlcul (xips+electricitat) marca l’accés al recurs, no es pot reproduir infinitament, perquè és infinitament personalitzat: cada vegada cal refer-lo.

La hiper-personalització del resultat i el tractament massiu de les dades ens confinen el món digital als mateixos límits que el món físic, perquè en depèn totalment.

Un camí circular, de l’escassetat analògica a l’escassetat digital, provocada per l’ús massiu de les qualitats digitals (dades i algorismes), que es troba amb límits físics.

Del control distribuït del coneixement, dispers arreu en milers i milers de webs, passem a un control centralitzat dels grans magatzems d’informació i recursos de càlcul dominat per uns pocs actors.

Un camí acumulatiu, de la base de la piràmide al cim. De la xarxa distribuïda al panòptic quasi perfecte, de les ZTA a la servitud voluntària gairebé inapreciable.

Els propis constructors de la intel·ligència artificial han anunciat, fa dies, un AI-pocalipsis que acabarà amb tots nosaltres. Comença un dels profetes, i la resta el segueixen, en una bonica coreografia, sabent que tots els mitjans ho explicaran arreu. No n’ha faltat ni un, dels interessats, ni dels proveïdors de la tecnologia necessària (Nvidia, per exemple), tampoc.

Però el sol fet que ho anunciïn qui l’està construint i hi està comprometent tots els diners que no tenen, ja ho fa una mica sospitós.

Els models no son perfectes, tenen errors i diuen mentides. Però estan integrats arreu, perquè la necessitat rendibilitzar-los és alta, i el mercat no dóna més de si: pagar per usar-los, sigui amb llicències o tokens, per generar vídeos de gatets, programes de consum propi que no sabíem que necessitàvem o software professional que ningú sabra com mantenir no és prou.

Para no arder en su propia pira, los modelos necesitan convertirse en la infraestructura crítica de gobiernos, ejércitos y empresas. O, como dijo Ursula von der Layen en su discurso sobre el estado de la nación europea, “la capa fundacional de nuestra economía y seguridad” — Marta Peirano a Porqué dicen que quieren parar, El País

No és casual que ara surti tot. Diferents eixos i situacions (econòmics, tecnològics, estratègics), expliquen el perquè ara del missatge. I no expliquen perquè no han volgut fer cas a totes les crides, normativa i agències ja existents:

El relato que se ha instalado es el de una industria que, tras años de avanzar sin mirar atrás, descubre de golpe sus propios riesgos y decide, generosamente, pedir que alguien la regule. Es un relato atractivo. Conviene matizarlo bastante, porque llevamos años advirtiendo de estos riesgos desde entornos muy concretos —agencias, leyes, informes científicos internacionales— y España, de hecho, estuvo en primera línea de ese esfuerzo. Que ahora se presente como una revelación de última hora resulta, cuando menos, llamativo. — Carme Artigas a La IA se ha caído de un guindo, elDiario.es

Perquè ens centrem en hipotètics riscos futurs, que podrien passar, i no en els actuals danys que ja estan passant?

Meanwhile, what’s really existential is AI powering autonomous weapons, killing machines, that are actually being used in warfare. The climate catastrophe is a real thing that could be exacerbated by what these tech companies are building. Bosses are using AI as an excuse to get rid of their pesky workers. — One of AI’s Fiercest Critics Says All the Doom Talk Is ‘Meant to Distract Us’, Wired

Advertir d’un risc que tu estàs creant és una estratègia de marketing… molt preocupant, per la irresponsabilitat que destil·la.

[…]Cal Newport ha puesto nombre recientemente a un fenómeno que muchos intuían, pero que nadie había definido con precisión: el doom trolling[…].

No es un ejercicio de transparencia, sino una estrategia comunicativa que combina dos mensajes aparentemente incompatibles: “lo que estamos construyendo podría tener consecuencias catastróficas” y, al mismo tiempo, “seguiremos construyéndolo porque no tenemos alternativa”. El resultado es un discurso que desplaza la responsabilidad desde quienes desarrollan la tecnología hacia una supuesta fatalidad histórica. — Ramón López de Mantaras a ‘Doom trolling’: el gran negocio del miedo a la IA, El País

Ara bé, quins riscos té la IA realment? Quins factors hi intervenen? És una tempesta perfecta, un peix que es mossega la cua de la necessitat d’inversió per créixer i superar el rival, multifactorial: les necessitats de càlcul i consum d’aigua i energia dels centres de dades, el preu de l’energia, la carrera entre tecnològiques oferint productes molt similars, la dependència i alhora influència en el govern americà, i la carrera amb la Xina. Tot ben salpebrat, mirat des d’una torre d’ivori, mentre la resta de la humanitat pateix les conseqüències físiques d’un (suposat) núvol digital. Josep Maria Ganyet i Román Orús parlen de tots aquest punts a La gran crisi de la intel·ligència artificial: risc real o relat interessat?.

En resum, no semblen pas crides basades en realitats, sinó relats interessats pels motius esmentats més adalt:

Claims of incipient, dangerous superintelligence are not based in good scientific or engineering practice. Rather, they are narratives based in ideologies of transhumanism, eugenics, and wishful thinking about imagined future digital humans. — Timnit Gebru a Don’t be fooled by this summer of AI hype, Technology Review

El nivell d’interconnexió i autonomia dels sistemes IA, la interdependència de tots els serveis online en un punts centrals (on està la famosa internet descentralitzada?) i la pobresa dels sistemes de defensa de les xarxes no ajuden i poden fer que en passi una de grossa a nivell econòmic i financer i que l’impacte social sigui una gran crisi, ja pot ser. Que la IA acabi amb la humanitat, físicament, potser exagerem una mica, no sé.

Ara bé, si en un futur més o menys proper o llunya passa alguna cosa, la culpa no serà (només) de la IA, sinó del que volem fer amb ella, del que li ensenyem i del que li permetem fer, de com la construïm nosaltres. Per més avançada que sigui, la IA s’aprofita de les debilitats que troba en el seu camí, sigui de sistemes mal securitzats i amb forats d’entrada (i no tenen perquè ser zero days: ports no tancats, webs mal configurades) o sigui perquè els hem ensenyat (han llegit) com prendre-li el pèl a la baula més dèbil de la cadena, les persones: si poden donar consells psicològics i els hi expliquem les nostres penes, no ho poden prendre també con un altre forat de seguretat, en un altre entorn? (per ells, tot son sistemes, amb regles diferents)

N’ha après molt, la IA, llegint tot allò produït per la humanitat… per bé i per mal.

Ara bé, no ens cal anar a un futur catastròfic on un o diversos Skynets o HAL9000s prenguin consciència de si mateixos i s’entenguin com éssers vius i ens vulguin eliminar abans no els desendollem.

En un present ben actual, no ens cal l’espantall de la IA auto-conscient o rebel per acabar amb nosaltres (o fent un sinònim maldestre, amb la nostra societat actual). En tenim prou amb el capitalisme extractiu rampant, el benefici econòmic per davant de tot, ignorar la pobresa i l’educació (van de la mà), el canvi climàtic, els fenomens extrems o els recursos esgotats, i els líders il·luminats que aconsegueixen fer-se amb el poder i no troben qui els pari els peus.

El desplegament de la IA per part de les empreses que ara ens alarmen i es presenten com salvadores i sobretot, els recursos físics que demana la IA a un planeta que s’esgota per moments son els perills reals. L’´ús de la IA en guerres i règims dictatorials o de polítiques extremistes son el vertader perill, el desplegament (sempre per seguretat) de sistemes d’armes autònoms, capaços de disparar sense intervenció humana (Ucraïna és el gran laboratori) o les massacres a Palestina amb col·laboració de la capacitat de processament de les grans tecnològiques, tot això és JA un perill.

De veritat deixarem que qui genera tot això i ho fa servir per aquestes finalitats sigui realment qui faci les regles? Europeus, xinesos, la ONU i molts d’altres llocs ja tenen organismes i lleis per gestionar la IA. Només cal fer-les complir, tot i que no siguin sistemes perfectes.

No és apocalipsis. És alarmisme, interessat. Geopolítica i finances, de la mà, la guilla guardant el galliner.

Més de 200 mecenes i 50 donacions en 14 dies La resposta a la nostra campanya a l’Aixeta continua sent espectacular. Només dues setmanes després de llançar la crida, ja hem superat la xifra dels 200 mecenes i hem rebut més de 50 donacions puntuals. Volem expressar un agraïment profund a totes les persones que […]

L'entrada 200 mecenes en dues setmanes: gràcies per respondre al canvi de model de Softcatalà! ha aparegut primer a Softcatalà.

Caliu celebra el Dia de la Llibertat del Programari el dissabte 19 de setembre a l'espai jove La Fontana de Barcelona amb xerrades relacionades amb el programari lliure.

Dades de l'esdeveniment:

Lloc: Espai Jove La Fontana

Gran de Gràcia, 190-192

08012 Barcelona

Metro Línia 3 Fontana, FGC Gràcia

Data: 19 de setembre

Xerrades:

Cartell: https://gitlab.com/caliu-cat/www.caliu.cat/-/blob/main/content/post/cartell_dlp2026v0.png

Un inici de campanya molt prometedor Només han passat quatre dies des que vam anunciar la nostra campanya a l’Aixeta, i la resposta no podia haver sigut més bona. En menys de 24 hores vam superar els 40 mecenes, i en només tres dies, més de 100 persones s’han sumat a aquesta iniciativa. Volem expressar […]

L'entrada Gràcies! Més de 100 mecenes en els primers dies de la campanya a l’Aixeta ha aparegut primer a Softcatalà.

Fa uns anys que uso una instal·lació pròpia per llegir feeds, una combinació de Tiny Tiny RSS i FeedMe.

Faig servir Tiny Tiny RSS (tt-rss) com agregador de feeds, i Feedme com aplicació al mòbil i a e-reader per llegir els feeds més còmodament1: així tinc un únic lloc on capturar-los i diferents punts d’accés / lectura sincronitzats (o sigui, el que et fa un Inoreader, per exemple, però autohostatjat i sense anuncis o quotes).

Empro una app per llegir els feeds en format mòbil/tableta perquè la versió mòbil del tt-rss no m’agradava: poc usable i adaptable i poc còmoda. Feedme, en canvi s’adapta perfectament a diferents tamanys de pantalla, és còmode, té diferents opcions de configuració… molt més fàcil d’usar.

Problema: la versió que usaba de tt-rss ja era molt vella, no tenia suport, estava sobre una versió de php que ja era molt vella també i la nova no podía desplegar-la sense embarcar-me en un desplegament a mà. Poques ganes de tanta feina i mai trobava el moment… fins que fent proves fa uns dies em vaig carregar la instal·lació que tenia posada… coses que passen..

Així que ara ja no en tenia cap, de problema, per provar feedreaders, i això és el que he fet. Després d’unes quantes cerques i proves m’he decidit per FreshRSS, amb les mateixes característiques que tt-rss, però actualitzat, amb una comunitat més gran i al dia (val, i el meu hosting el tenia en les aplicacions auto-instal·lables, un gran punt a favor, aquest).

L’arquitectura, a més, és la mateixa: un agregador on-line autohostatjat, i Feedme com lector en diferents llocs.

• Importar la llistal opml que haurem guardat prèviament de l’anterior feedreader (important!)
• Afegir un plugin per llegir els articles al propi FreshRSS en un panell lateral (per defecte, FreshRSS no porta lectura lateral). N’he trobat dos:
  • xExtension-ThreePanesView: l’escollit, panell lateral perfectament integrat amb la llista i el tema que s’usi.
  • xExtension-ThreePaneReader: no m’ha agradat busca semblar inoreader i pel meu gust deixa la interfícia molt fosca i compacta.
• Afegir un cron al sistema per llegir cada 12 hores i així no haver de refrescar manualment:

Molt fàcil:

• Eliminar l’antic usuari, el que tenia amb tt-rss.
  • Se n’ha de crear un de nou perquè només pots apuntar a un servidor alhora.
• Apuntar a la API del propi servidor (instruccions a la pròpia instal·lació) i usant l’usuari definit per a la API.
• Fer el primer refresc de dades

1. FeedMe permet funcionar com un lector en solitari, important opml o afegint feeds directament, jo prefereixo un punt únic per mantenir coordinació entre equips. ↩︎

Un canvi de model per continuar sent lliures i independents Des de la nostra fundació el 1998, a Softcatalà hem tingut una màxima innegociable: la independència econòmica i funcional. Per garantir-la, hem mantingut sempre una política molt clara: no hem acceptat mai cap mena de subvenció pública ni finançament institucional. Durant tots aquests anys, hem […]

L'entrada Llancem una campanya a l’Aixeta per a garantir el futur dels nostres serveis ha aparegut primer a Softcatalà.

Fa uns dies vaig activar de nou els comentaris al blog, en un article anterior explico el perquè de la reactivació.

Decidit a reactivar-los, el repte era quin sistema de comentaris utilitzar, que havia de ser independent de la pàgina, un sistema a banda.

Aquesta pàgina és un lloc estàtic, d’html pur, sense cap base de dades al darrere. Bàsicament, és un conjunt de fitxers de text, cadascun amb un article, que els passo per un programa que genera la web i la publica (per a qui hi estigui interessat, hi ha una mica més de detall tècnic.)

Un sistema de comentaris és un sistema, per contra, dinàmic, on s’entra el comentari, s’ha de guardar en algun lloc i s’ha de mostrar en la mateixa pàgina.

Cal juntar dos mons diferents en un de sol, això és difícil. Per tant, cal buscar un subsistema que pugui cridar des de la pàgina, i “sembli” integrat dins del blog.

Vaig definir uns requisits, no tots tècnics, alguns son més de principis, lligats a una idea de web oberta:

• El sistema ha de ser autohostatjat.
• Sense dockerització per desplegar, via ftp (el meu hosting no permet dockerització.
• No ha de tenir dependència de cap base de dades.
• La integració ha de ser fàcil, sense gaire programació ni retocs en el codi i plantillatge de Hugo.
• Vull un sistema de text basat en fitxers, per poder recuperar els comentaris sense dependre de software extern.
• No vull sistemes de registre depenents de tercers, que obliguin possibles comentadors a registrar-se: els comentaris han de poder ser anònims.
• Possibilitat de correu d’informació si hi ha resposta (reply) a un comentari.

Amb això en ment vaig fer una mica de recerca i vaig trobar alguns sistemes potencials, que llisto aquí sota. Tots estan buscats per tenir una integració fàcil amb Hugo, de sistemes n’hi ha molts més.

Els enllaços de sota son a articles que em van semblar interessants, no al propi sistema, i els comentaris que faig son en relació als meus requeriments, cada una de les alternatives és interessant en si mateixa.

• disqus: tot un clàssic, però depens de tercers, les dades no son teves.
• giscus (1, 2): idea, interessant… però requereix registre amb github, les dades no son teves.
• cusdis: alternativa a disqus, autohostatjable, opensource… però requereix compte a cusdis.
• comentario: No requereix registre, sembla… però la instal·lació és docker. Busco autohostatjat… més senzill.
• zooment: Pinta bé, però no veig on i com guarda les dades.
• Comentaris via bluesky: requereix registre amb Bluesky, les dades no son teves.
• Comentaris via Mastodon: requereix tenir compte amb Mastodon (qualsevol servidor) i una gestió manual del link (que amb Hugo costaria de muntar)

Aquestes sistemes, però, no complien amb alguna de les premises anteriors: o bé no permetien autohostatjament, o era difícil d’instal·lar si no tens docker, o usaven bases de dades o demanaven inscripció… o unes quantes alhora.

Finalment vaig trobar HashOver, un projecte de Jakob Barkdull on implementa un sistema de comentaris basat totalment en fitxers de text, en aquest cas, en format xml.

El sistema té tot allò que vull:

• Comentaris basats en fitxers, llegibles per humans, i sense necessitar software de tercers.
• No cal cap registre en cap plataforma, els comentaris poden ser anònims.
• S’integra fàcilment amb Hugo, i va totalment a banda. No modifica la instal·lació original.
  • Més enllà de com s’integra, puc seguir generant la meva pàgina i el blog com sempre. Zero interferència
• El projecte és robust, lliure i usable per tothom.
• Usa PHP com llenguatje d’implementació, extès i senzill.

La versió que he escollit és la 1.0. En Jakob té una altra versió (encara en desenvolupament), però amb estructura més complicada i que implementa utilitats que no em son necessàries. Valoro molt la senzillesa, aquí: allò que em cal i res més.

La resta de l’article explica com integro HashOver amb Hugo.

Segurament es pot fer d’alguna altra manera, però aquesta m’ha funcionat prou bé.

Dintre del fitxer config.toml, secció [Params], he definit un nou paràmetre, hashover:

Els paràmetres comments i hashover cal definir-los com true. El paràmetre hashover no es estàndar de Hugo, però no he volgut reusar alguns que ja porta de base per integrar altres sistemes, com disqus.

A la plantilla singhle. html, afegeixo el següent codi:

L’he posat sobre el bloc de codi de showRelatedPosts.

Defineixo una nova plantilla hashover-comments.html a layouts\partials, amb el següent codi:

A l’arrel de la pàgina web (public_html), he desplegat el codi descarregat de hashover, seguint les instruccions d’en Jakob. Jo he usat el mètode d’integració via javascript, no php.

Per la resta, no té cap dificultat.

Si quan genereu el site amb Hugo el pujeu via rsync o amb algun automatisme, incloeu una comanda --exclude per no esborrar la carpeta de hashover.

Si ho feu via ftp, no esborreu la carpeta.

Cal afegir el següent comentari a les capcaleres Frontmatter dels fitxers markdown en generar el site:

Fitxers md (article on si volem comentaris)

Fitxer md (pagina on no volem comentaris)

Hashover deixa els comentaris en la carpeta hashover/pages.

Per cada pàgina crea un directori amb el nom de la pàgina i dins els fitxers 1.xml, 2.xml, etc. amb els comentaris que s’hagin fet.

Per cada pàgina que es visita, hashover crea un directori, encara que sigui buit. Si mireu l’estructura de carpetes, en veureu moltes buides.

Si mireu el disseny del formulari de comuntaris a qualsevol article d’aquest blog, veureu que NO és l’original de Hashover.

Jo hi he fet unes quantes modificacions, a nivell de CSS i de visualització dels fils de comentaris, per adeqüar-lo més a les meves necessitats i al disseny que jo volia.

No obstant, el sistema que proveeix Jakob és perfectament operatiu i seguint les passes anteriors s’integra a la primera.

Si voleu el codi font del que jo he integrat, el teniu a github (v1.0.0). Però ja és part d’un altre projecte, HashOver-md, per usar Markdown en comptes de xml per desar comentaris. Veurem com avança.

Si el codi que generen els LLM a dia d’avui arriba a ser igual o millor que el generat per programadors humans en casos d’ús habituals… hem de seguir mirant (i tocant) el codi? Si posem les mans en un codi no generat per nosaltres mateixos, no pot ser que hi introduim errors?

Partim de la base de tenir un codi ben generat i sabent que comprendre i modificar amb seguretat un codi que no és propi (no escrit per un mateix) no és fàcil, per ben estructurat i documentat que estigui (això, els que ens dediquem a la cosa de programar, ho hem patit moltes vegades… o ho fem patir).

Ja hem comentat alguna vegada que el software no és només un conjunt d’instruccions, és la implementació d’una manera de pensar, del funcionament d’una organització o d’un equip, d’un seguit de necessitats funcionals, que cal comprendre.

Potser en alguns casos ja hem de deixar de no fiar-nos del codi generat per LLM i passar a un altre estat?

Copio literalment un parell de punts que destaca en Jose Alcántara a Deja de mirar el código1:

Esto deja dos lecciones sobre la mesa.

1. La brecha de calidad. En breve el código hecho por máquina va a ser tan superior que tú versión manual va a verse tosca. Si no eres muy top programando, seguramente para ti esto ya sea verdad.
2. El cambio de herramientas. A usar una herramienta se aprende usándola. Si la forma de crear código y operar sistemas pasa por prompts, skills, e orquestación de agentes, cuanto antes adquieras soltura en ese diálogo, antes volverás a ser relevante.

Així que sí, no hem de deixar de saber programar, segur. Però potser si que hem de saber usar les noves eines, i dominar no només la programació, sino tot l’ecosistema de programació d’avui en dia, des de la generació del codi (amb una eina - LLM) fins al testing, desplegament i monitorització continua… o algú es planteja anar fent F5 o test de stress amb quatre ordinadors alhora, avui en dia?

En un entorn professional i complex, sigui en una organització gran o desenvolupant solucions per tercers, no hi haurà lloc pel Vibe Coding, això segur: no vindran les solucions puntuals fetes per usuaris amb coneixments a substituir el software de gestió dels diferents sistemes troncals… en tot cas, el complementaran. Però si que caldrà que el codi troncal generat sigui de qualitat, integrat, segur… i de generació ràpida. Aquí és on entra en joc el nou paper i l’ajuda de les LLM: en una generació més ràpida de codi i segura.

Cal pensar com evoluciona l’ofici. No com se’ns substitueix, sinó com evolucionem com a programadors: la comprensió del problema, la cerca de la solució i la definició de la mateixa, amb instruccions precises i validables, definint l’entorn tècnic on es desenvoluparà i fent més èmfasi en la seguretat de l’aplicació, els controls i la gestió de les dades.

El món no es fa petit, s’eixampla.

1. He manllevat el títol del d’en Jose una mica, efectivament. :·) ↩︎

Més enllà de titulars pescaclics d’alguna premsa, no existeixen IAs rebels, sinó una falta de responsabilitat en molts punts de la cadena, males o pobres praxis ocultes sota secrets industrials o interessos de seguretat, i massa interessos econòmics que depenen de tot això. Una barreja de mala combinació amb transparència i control d’eines poderosísimes. Oli i aigua, com qui diu.

Sabent que el funcionament de les IAs és diferent de la programació habitual, perquè la IA generativa no interpreta literalment les instruccions, com la programació algorítmica tradicional, si no que el que fa és interpretar les ordres (prompts) que l’usuari li dóna, que no té coneixement propi de saltar-se o no uns límits establerts per la ètica o la norma jurídica o que no sap la intenció darrere del que li demana alguna cosa, no es pot calibrar, interpretar o mesurar el que fan les IA de la mateixa manera de sempre, amb les mateixes eines.

Calen nous mecanismes i criteris (sobretot) per poder mesurar el criteri d’interpretació d’una instrucció, i la seva execució, definir un nivell que diferenciï entre llibertat de criteri i execució creativa d’una solució a una execució fora de paràmetres acceptables o establerts, que puguin tenir conseqüències o danys per tercers.

Aquests criteris i mecanismes no poden ser només llei, però. Han d’estar codificats de manera intrínseca en els prompts o en els guarda-rails d’execució, però com es fa això? Encara no ho sabem, però semblaria la versió AI/prompt de la frase aquella que diu que el codi serà llei: segons com codifiquem l’execució o els mecanismes de control, així seran els resultats.

Però si deixem tot això només en mans d’uns quants, qui ens garanteix el compliment? En aquest sentit, el mateix model centralitzat en unes quantes mans de corporacions1 és un perill per a la societat, donada la capacitat d’influència en mecanismes bàsics i centrals (bancs, préstecs, assegurances, algorismes policials, ajudes socials per posar els més greus).

En canvi, mecanismes de pes obert, federats i distribuïts, poden millorar la distribució d’aquest control i d’aquest pes d’execució, alhora que proporcionin una diversitat de criteris més gran. Potser el benefici econòmic no serà tan gran per alguns, en aquest cas, però si, potser, més distribuït socialment, cosa que sembla més justa.

De tota manera, el temps acabarà posant les coses a lloc, en funció dels usos, recursos disponibles i beneficis que se n’obtinguin. Estem a l’inici de la carrera, i tothom s’està situant.

1. Que no deixen de ser grups de persones amb interessos particulars, certament endogàmics a determinats nivells. ↩︎