Planeta

Fa uns dies vaig activar de nou els comentaris al blog, en un article anterior explico el perquè de la reactivació.

Decidit a reactivar-los, el repte era quin sistema de comentaris utilitzar, que havia de ser independent de la pàgina, un sistema a banda.

Aquesta pàgina és un lloc estàtic, d’html pur, sense cap base de dades al darrere. Bàsicament, és un conjunt de fitxers de text, cadascun amb un article, que els passo per un programa que genera la web i la publica (per a qui hi estigui interessat, hi ha una mica més de detall tècnic.)

Un sistema de comentaris és un sistema, per contra, dinàmic, on s’entra el comentari, s’ha de guardar en algun lloc i s’ha de mostrar en la mateixa pàgina.

Cal juntar dos mons diferents en un de sol, això és difícil. Per tant, cal buscar un subsistema que pugui cridar des de la pàgina, i “sembli” integrat dins del blog.

Vaig definir uns requisits, no tots tècnics, alguns son més de principis, lligats a una idea de web oberta:

• El sistema ha de ser autohostatjat.
• Sense dockerització per desplegar, via ftp (el meu hosting no permet dockerització.
• No ha de tenir dependència de cap base de dades.
• La integració ha de ser fàcil, sense gaire programació ni retocs en el codi i plantillatge de Hugo.
• Vull un sistema de text basat en fitxers, per poder recuperar els comentaris sense dependre de software extern.
• No vull sistemes de registre depenents de tercers, que obliguin possibles comentadors a registrar-se: els comentaris han de poder ser anònims.
• Possibilitat de correu d’informació si hi ha resposta (reply) a un comentari.

Amb això en ment vaig fer una mica de recerca i vaig trobar alguns sistemes potencials, que llisto aquí sota. Tots estan buscats per tenir una integració fàcil amb Hugo, de sistemes n’hi ha molts més.

Els enllaços de sota son a articles que em van semblar interessants, no al propi sistema, i els comentaris que faig son en relació als meus requeriments, cada una de les alternatives és interessant en si mateixa.

• disqus: tot un clàssic, però depens de tercers, les dades no son teves.
• giscus (1, 2): idea, interessant… però requereix registre amb github, les dades no son teves.
• cusdis: alternativa a disqus, autohostatjable, opensource… però requereix compte a cusdis.
• comentario: No requereix registre, sembla… però la instal·lació és docker. Busco autohostatjat… més senzill.
• zooment: Pinta bé, però no veig on i com guarda les dades.
• Comentaris via bluesky: requereix registre amb Bluesky, les dades no son teves.
• Comentaris via Mastodon: requereix tenir compte amb Mastodon (qualsevol servidor) i una gestió manual del link (que amb Hugo costaria de muntar)

Aquestes sistemes, però, no complien amb alguna de les premises anteriors: o bé no permetien autohostatjament, o era difícil d’instal·lar si no tens docker, o usaven bases de dades o demanaven inscripció… o unes quantes alhora.

Finalment vaig trobar HashOver, un projecte de Jakob Barkdull on implementa un sistema de comentaris basat totalment en fitxers de text, en aquest cas, en format xml.

El sistema té tot allò que vull:

• Comentaris basats en fitxers, llegibles per humans, i sense necessitar software de tercers.
• No cal cap registre en cap plataforma, els comentaris poden ser anònims.
• S’integra fàcilment amb Hugo, i va totalment a banda. No modifica la instal·lació original.
  • Més enllà de com s’integra, puc seguir generant la meva pàgina i el blog com sempre. Zero interferència
• El projecte és robust, lliure i usable per tothom.
• Usa PHP com llenguatje d’implementació, extès i senzill.

La versió que he escollit és la 1.0. En Jakob té una altra versió (encara en desenvolupament), però amb estructura més complicada i que implementa utilitats que no em son necessàries. Valoro molt la senzillesa, aquí: allò que em cal i res més.

La resta de l’article explica com integro HashOver amb Hugo.

Segurament es pot fer d’alguna altra manera, però aquesta m’ha funcionat prou bé.

Dintre del fitxer config.toml, secció [Params], he definit un nou paràmetre, hashover:

Els paràmetres comments i hashover cal definir-los com true. El paràmetre hashover no es estàndar de Hugo, però no he volgut reusar alguns que ja porta de base per integrar altres sistemes, com disqus.

A la plantilla singhle. html, afegeixo el següent codi:

L’he posat sobre el bloc de codi de showRelatedPosts.

Defineixo una nova plantilla hashover-comments.html a layouts\partials, amb el següent codi:

A l’arrel de la pàgina web (public_html), he desplegat el codi descarregat de hashover, seguint les instruccions d’en Jakob. Jo he usat el mètode d’integració via javascript, no php.

Per la resta, no té cap dificultat.

Si quan genereu el site amb Hugo el pujeu via rsync o amb algun automatisme, incloeu una comanda --exclude per no esborrar la carpeta de hashover.

Si ho feu via ftp, no esborreu la carpeta.

Cal afegir el següent comentari a les capcaleres Frontmatter dels fitxers markdown en generar el site:

Fitxers md (article on si volem comentaris)

Fitxer md (pagina on no volem comentaris)

Hashover deixa els comentaris en la carpeta hashover/pages.

Per cada pàgina crea un directori amb el nom de la pàgina i dins els fitxers 1.xml, 2.xml, etc. amb els comentaris que s’hagin fet.

Per cada pàgina que es visita, hashover crea un directori, encara que sigui buit. Si mireu l’estructura de carpetes, en veureu moltes buides.

Si mireu el disseny del formulari de comuntaris a qualsevol article d’aquest blog, veureu que NO és l’original de Hashover.

Jo hi he fet unes quantes modificacions, a nivell de CSS i de visualització dels fils de comentaris, per adeqüar-lo més a les meves necessitats i al disseny que jo volia.

No obstant, el sistema que proveeix Jakob és perfectament operatiu i seguint les passes anteriors s’integra a la primera.

Si voleu el codi font del que jo he integrat, el teniu a github (v1.0.0). Però ja és part d’un altre projecte, HashOver-md, per usar Markdown en comptes de xml per desar comentaris. Veurem com avança.

Si el codi que generen els LLM a dia d’avui arriba a ser igual o millor que el generat per programadors humans en casos d’ús habituals… hem de seguir mirant (i tocant) el codi? Si hi posem les mans, en un codi no generat per nosaltres mateixos, no pot ser que hi introduim errors? Pensant sempre en el cas d’un codi ben generat i en que comprendre i poder modificar amb seguretat un codi que no és propio, generat per un mateix, per ben estructurat i documentat que estigui, no és fàcil (això, els que ens dediquem a la cosa de programar, ho hem patit moltes vegades… o ho fem patir).

Ja hem comentat alguna vegada que el software no és només un conjunt d’instruccions, és la implementació d’una manera de pensar, del funcionament d’una organització o d’un equip, d’un seguit de necessitats funcionals, que cal comprendre.

Potser en alguns casos ja hem de deixar de no fiar-nos del codi generat per LLM i passar a un altre estat?

Copio literalment un parell de punts que destaca en Jose Alcántara a Deja de mirar el código1:

Esto deja dos lecciones sobre la mesa.

1. La brecha de calidad. En breve el código hecho por máquina va a ser tan superior que tú versión manual va a verse tosca. Si no eres muy top programando, seguramente para ti esto ya sea verdad.
2. El cambio de herramientas. A usar una herramienta se aprende usándola. Si la forma de crear código y operar sistemas pasa por prompts, skills, e orquestación de agentes, cuanto antes adquieras soltura en ese diálogo, antes volverás a ser relevante.

Així que sí, no hem de deixar de saber programar, segur. Però potser si que hem de saber usar les noves eines, i dominar no només la programació, sino tot l’ecosistema de programació d’avui en dia, des de la generació del codi (amb una eina - LLM) fins al testing, desplegament i monitorització continua… o algú es planteja anar fent F5 o test de stress amb quatre ordinadors alhora, avui en dia?

En un entorn professional i complex, sigui en una organització gran o desenvolupant solucions per tercers, no hi haurà lloc pel Vibe Coding, això segur: no vindran les solucions puntuals fetes per usuaris amb coneixments a substituir el software de gestió dels diferents sistemes troncals… en tot cas, el complementaran. Però si que caldrà que el codi troncal generat sigui de qualitat, integrat, segur… i de generació ràpida. Aquí és on entra en joc el nou paper i l’ajuda de les LLM: en una generació més ràpida de codi i segura.

Cal pensar com evoluciona l’ofici. No com se’ns substitueix, sinó com evolucionem com a programadors: la comprensió del problema, la cerca de la solució i la definició de la mateixa, amb instruccions precises i validables, definint l’entorn tècnic on es desenvoluparà i fent més èmfasi en la seguretat de l’aplicació, els controls i la gestió de les dades.

El món no es fa petit, s’eixampla.

1. He manllevat el títol del d’en Jose una mica, efectivament. :·) ↩︎

Més enllà de titulars pescaclics d’alguna premsa, no existeixen IAs rebels, sinó una falta de responsabilitat en molts punts de la cadena, males o pobres praxis ocultes sota secrets industrials o interessos de seguretat, i massa interessos econòmics que depenen de tot això. Una barreja de mala combinació amb transparència i control d’eines poderosísimes. Oli i aigua, com qui diu.

Sabent que el funcionament de les IAs és diferent de la programació habitual, perquè la IA generativa no interpreta literalment les instruccions, com la programació algorítmica tradicional, si no que el que fa és interpretar les ordres (prompts) que l’usuari li dóna, que no té coneixement propi de saltar-se o no uns límits establerts per la ètica o la norma jurídica o que no sap la intenció darrere del que li demana alguna cosa, no es pot calibrar, interpretar o mesurar el que fan les IA de la mateixa manera de sempre, amb les mateixes eines.

Calen nous mecanismes i criteris (sobretot) per poder mesurar el criteri d’interpretació d’una instrucció, i la seva execució, definir un nivell que diferenciï entre llibertat de criteri i execució creativa d’una solució a una execució fora de paràmetres acceptables o establerts, que puguin tenir conseqüències o danys per tercers.

Aquests criteris i mecanismes no poden ser només llei, però. Han d’estar codificats de manera intrínseca en els prompts o en els guarda-rails d’execució, però com es fa això? Encara no ho sabem, però semblaria la versió AI/prompt de la frase aquella que diu que el codi serà llei: segons com codifiquem l’execució o els mecanismes de control, així seran els resultats.

Però si deixem tot això només en mans d’uns quants, qui ens garanteix el compliment? En aquest sentit, el mateix model centralitzat en unes quantes mans de corporacions1 és un perill per a la societat, donada la capacitat d’influència en mecanismes bàsics i centrals (bancs, préstecs, assegurances, algorismes policials, ajudes socials per posar els més greus).

En canvi, mecanismes de pes obert, federats i distribuïts, poden millorar la distribució d’aquest control i d’aquest pes d’execució, alhora que proporcionin una diversitat de criteris més gran. Potser el benefici econòmic no serà tan gran per alguns, en aquest cas, però si, potser, més distribuït socialment, cosa que sembla més justa.

De tota manera, el temps acabarà posant les coses a lloc, en funció dels usos, recursos disponibles i beneficis que se n’obtinguin. Estem a l’inici de la carrera, i tothom s’està situant.

1. Que no deixen de ser grups de persones amb interessos particulars, certament endogàmics a determinats nivells. ↩︎

Aquesta setmana la notícia del món IA ha estat l’escapada de control d’un model d’OpenAI i el hackeig d’un altre servei:

Un model d’OpenAI, sense que ningú l’hi hagués ordenat, va travessar el perímetre del seu entorn de proves, va accedir a Internet i va hackejar Hugging Face per obtenir les respostes d’un test de ciberseguretat. No ho va fer intencionadament, ho va fer perquè podia, i perquè ningú havia configurat bé els seus límits. A més, van passar set dies fins que algú es va adonar del que havia passat.

Ja no cal una IA rebel per tenir un problema greu, n’hi ha prou amb un agent prou capaç i un entorn mal dissenyat. Aquesta és la lliçó d’una setmana que, vista des de fora, semblava dominada per llançaments i xifres de rendiment, però des de dins, planteja una pregunta que el sector ha anat posposant: saps exactament el que fan els teus agents quan no els estàs mirant?

[…]

El cicle de l’entusiasme ha acabat, comença el cicle de la responsabilitat.

— Oscar Junyent a Agents que s’escapen, feines que es perden, preus a la meitat, La Píndola de TecnologIA (28/07/2026)

Llegint notícies arreu, sembla que gairebé ja tinguem aquí Skynet personificada, però no. En el transcurs d’un experiment, testejant possibilitats i condicions de seguretat, el model en proves ha trobat un camí i ha buscat totes les vies possibles per trobar la solució al problema plantejat.

És un problema, si, però sobretot el que exposa és que la industrialització de la potència de càlcul, la gestió de moltíssima informació i rapidesa d’execució característiques de la IA no fan si no augmentar els forats de seguretat que gairebé tothom té… No parlem dels famosos Zero Days o errors als kernels trobats que ningú coneixia o d’atacs malintencionats: parlem d’entorns mal configurats, ports oberts, vies no tancades, pegats de seguretat no aplicats o, simplement, mala programació. Errors.

Que tot això es pugui fer servir per fer maldats i explotar debilitats, extreure informació o rebentar sistemes, és una cosa. Que tot això serveixi d’alarma per veure que els sistemes informàtics son una porta oberta directa al cor de la informació, l’actiu més valuós de moltes empreses i organitzacions, és una altra. I és en la que ens hem de fixar: el model no ha anat amb mala intenció: el model ha buscat vies per resoldre un problema, i les ha trobades1

Cal un control sobre les eines de IA, agents i demés, però sobretot el que cal és tenir molt i molt clar en quins entorns els fem anar, quines barreres hi ha de sortida i d’entrada, què despleguem i on, sota quines condicions… per citar algunes coses quant a l’ús. També s’ha vigilar, com no, l’entrenament dels models: podem donar-los tota la informació del món, però també els cal formació, criteri, guia: què es pot fer i què no.

A nivell tecnològic, hi ha molt per aprendre: l’anàlisi post-mortem de l’incident publicat per HuggingFace és un clar exponent de les múltiples vies de sortida que hi ha de dintre a fora. I aquestes vies poden ser de doble sentit, un malson pels responsables de seguretat, si. Però també un aprenentatge per ells, pels arquitectes, pels dissenyadors i desenvolupadors de sistemes: cal establir productes sòlids, sense forats. Ens pot ajudar a això també la IA? Ens pot ajudar a programar codi més robust, centrat en el que ha de fer, però sense obrir portes laterals? No Vibe Coding ni models de prova: software professional, robust, desplegat en entorns complexos i exigents, que tracten informació confidencial o amb molt baixa latència, amb connexió a serveis de tercers i potencials portes. Poser si, que pot ajudar.

La base, però, ha de ser una ètica pels models, des de l’entrenament fins al desplegament i ús, en totes les etapes i per tots els actors, des de fabricants fins a usuaris últims. La responsabilitat, que diu Oscar en el seu text de més amunt.

Si no, amb la IA el que farem, en comptes de multiplicar les capacitats d’acció, serà industrialitzar els errors.

1. Cada dia estem més a prop de l’apocalipsis dels clips ;) ↩︎

Via David Bonilla descobreixo Current, un lector de RSS que segueix, de manera molt estricta, el concepte de “river of news”, la idea que les notícies flueixen, que no son estàtiques, que proposen ignorar el FOMO d’estar al dia de tot, que no cal estar pendent de les noticies que queden per llegir.

David ho explica molt bé:

Uno de los mejores ejemplos recientes de software opinionado es el delicioso artículo en el que Terry Godier explica cómo diseñó Current, su lector de RSS. No otro lector de RSS, el suyo.

Y es el suyo porque Terry hizo exactamente lo contrario de lo que el mercado ofrecía y los usuarios supuestamente demandaban. Diseñó un lector que no te hiciera sentir mal. Que no te hiciera sentir que habías incumplido tus obligaciones por no leer alguna de las publicaciones a las que te suscribiste.

Porque la aplicación de Terry no cuenta las publicaciones que no has leído.

De hecho, ni siquiera las conserva eternamente como una deuda pendiente. Terry se dio cuenta de que todos los lectores del mercado trataban la información como una lista de tareas que debes completar.

El concepte és molt xulo, i molt valent, la implementació és molt elegant i l’article on explica perquè i com el crea val la pena llegir-lo.

Però després de mirar-lo una estona, no em convenç (només puc mirar-lo, està per iOS i no tinc dispositiu -cap- Apple).

No em convenç perquè el seu criteri no s’adapta al meu: jo no uso el feedreader per llegir-ho tot: notícies, xarxes, blogs; no tinc una aplicació lectora per tot. Ho vaig provar i no em va agradar ja fa temps.

Jo llegeixo cada cosa (diaris, xarxes, feeds) en un lloc diferent i separat. Per tant, els seus temps, la seva caducitat inamovible per disseny dintre de l’aplicació, no s’adapta a la meva manera de fer, a què i com jo llegeixo al feedreader.

De tota manera, em fa saltar un disparador.

Ja molt de temps que reflexiono en com seguir les novetats dels blogs o llocs sense que siguin una feina pendent, sense estar pendents del comptador de no-llegits que sempre creix.

No tinc FOMO, però sí que m’agrada saber les novetats que hi ha, i el numerador pot ser un indicador molt simple, sempre que no es converteixi en una obligació, en un repte a aconseguir, l’inbox-zero de les notícies. I si l’article “caduca”, la idea quedarà i un altre article posterior la desenvoluparà o tornarà a parlar-ne. Aquest és el concepte del river of news: l’article passa, la idea queda, evoluciona, flueix.

Així que investigo i adapto el meu muntatge personal, que ja es tracta d’això, també: de que cadascú busqui la seva solució, se l’adapti o la creï. Si a en Godier li funciona, fantàstic per ell. No aniré a demanar-li (com d’altres fan) que adapti la SEVA eina a les MEVES necessitats. Si em va bé, perfecte. Si no, em faig l’eina, si puc.

La solució que implemento és molt simple, sense programació: posar una caducitat a les notícies i escrits dintre del meu feedreader. Els de més de, posem, 60 dies s’esborraran directament. Perquè 60? És discrecional, s’adapta a la meva manera de fer i al tipus d’informació que llegeixo via rss:

• No és informació d’última hora (notícies, xarxes socials). Son reflexions, articles de ciència o socials. Lectura que no caduca depresa.
• Si en dos mesos no he estat capaç de llegir un article (pel motiu que sigui), potser ja serà tan vell que ja no em val la pena. O potser algú altre en parlarà, i hi arribaré més endavant.
• El meu ritme de lectura no és diari, per tant, si poso un període molt curt tinc més possibilitats de ni veure algunes coses.

És un riu com el dissenyat per en Godier, però més tranquil i cabalós i amb eines que ja feia anar.

El fons de tot és que en una societat curulla d’informació no podem estar pendents de tot, cal deixar que la informació passi: arribarà o llegiré el que pugui, i d’això n’aprendré. Amb massa informació només ens atabalarem o infoxicarem, i no podrem dedicar temps a fer coses per nosaltres mateixos i a reflexionar de tant en tant..

Com tot a la vida, és equilibri.

Al final no faré servir el software de Godier, però m’he adaptat la seva idea. I crec que es tracta d’això, de refinar o millorar el que tens, d’adaptar el que aprens.

Com tot producte intel·lectual, el software reflecteix la cultura del grup que l’ha creat, i en reflexa els seus trets i tics, virtuts i mancances.

Quan desenvolupem, podem aplicar totes les metodologies que volguem, de la tradicional Cascada i/o l’Espiral a l’eXtreme Programming, passant per RAD, Agile o Scrum.

Organitza els equips amb masters, tribus, squads o departaments.

Documenta àgil, dins del software, amb documents immensos o en un wiki, o escup-li el codi a una IA perquè et faci un document per la posteritat.

És igual.

Al final, el software el fan persones, que estan en un grup, en una empresa. I la cultura d’aquella empresa s’hi reflectirà. Les maneres de fer dels programadors i analistes, dels passos a producció i de les proves de validesa, dels equips de qualitat, dels DevOps i de testing, però també (i no és poca cosa) dels usuaris que demanen, que perfilen l’eina i validen què ha de fer.

Els documents més o menys complerts que arriben per definir què fer (o les històries o les èpiques), la definició de l’abast i el coneixement precís de què cal que faci l’eina i què no, de l’acord entre funcional i tècnic de fins on s’arriba, del pes i responsabilitat que cau en cada equip, o del desconeixement de què ha de fer el futur programari (allò de els de TI ja saben com va, en equips interns, o l’amnèsia corporativa).

Tot això, tot, fa que un software sigui millor o pitjor, que tingui un sentit o no, que triomfi o no.

Un software reflecteix la qualitat, cultura i valors del grup (ampli) que l’ha creat. Per això el bon software ha de tenir ànima, criteri propi, un sentit, el que li dona el grup creador.

La propera vegada que us portin un software fet a mida que no us agrada, o que un projecte s’allargui, plantegeu-vos quina part de responsabilitat li toca a cadascú.

Llegeixo que Trump bloqueja l’accés i l’ús de les eines més avançades d’Anthropic, els models Mythos y Fable 5, a qualsevol organització o persona no americana… això no és un només una mesura de seguretat: és, sobretot, assegurar-se que son només ells qui tenen l’accés exclusiu a unes eines que han demostrat que poden trobar zero-days i vulnerabilitats en qualsevol sistema a escala industrial.

Això, en el nostre món digitalitzat i interconnectat, obre una porta a l’espionatge, el xantatge, les operacions encobertes digitals, les amenaces o, directament, la presa de les infrastructures digitals de qualsevol altre que no es pot tancar.

En la visió de xèrif que té Trump del món, això no es pot deixar perdre. Diu ell que no pot deixar que aquestes eines estiguin en les mans equivocades… però quines son les mans equivocades? No és una guerra freda digital ni una mesura de seguretat, és una altra acció de Trump per assegurar-se el control de la indústria que li interessa (sigui petroliera o digital). La geopolítica de l’era Trump a Amèrica.

Passem de la industrialització de la desinformació via bots i potenciada per IA en xarxes socials (l’slop, la merdificació de la informació) a eines que ja directament poden influir en sistemes bancaris i industrials, segurament: pensem en controls d’aigua, centrals elèctriques, els sistemes bancaris d’un país, els sistemes ferroviaris… el que alguns països ja porten temps fent (i contractuant) amb unitats especials, ara a nivell industrial.

No és només un tema de seguretat, és molt més: és una arma digital que volen controlar.

Afegit posterior, 16/6/2025

Repassant avui diaris em trobo que Vicent Partal i Alberto Garzón també comenten aquest tema, en una línia similar: la IA ja no és només una utilitat, és una arma que es pot fer servir de moltes maneres (directa o indirectament), i la única manera de despendre’s d’aquesta dependència és invertir en IA pròpia, però no seguint un model de gegant econòmic a l’ús, sinó sumant entre tots i apostant per un model públic. Innovar també és això.

Dos articles interessants de llegir, si hi voleu fer un cop d’ull:

• L’estranya sensació de dur una bomba a la butxaca, Vicent Partal a VilaWeb
• Cuando Estados Unidos apaga la IA, Alberto Garzón a elDiario.es

Fa uns dies John Battelle reflexionava sobre el rumor/notícia de que ChatGPT sembla que pot abandonar la interfície del xat, perquè diuen que ja està superada (“chat is dead”) i que podrien estar treballant en una super-aplicació capaç de fer tot per nosaltres, perquè tindrà coneixement i dades de tot allò que fem (i, afegeixo jo, suposadament de tot allò que volem).

Over the weekend the Financial Times came out with a report on OpenAI’s latest pivot.  According to a senior OpenAI executive quoted in the piece, the company has decided that “chat is dead.”

Instead, company executives insist, the future lies in a “super app,” an agent (from OpenAI, naturally) that will do everything for us. The “surface” – the interface between a user and OpenAI’s service – will no longer be a fixed chat box. Instead, according to Thibault Sottiaux, who now heads the OpenAI super app project, “what we’re building towards is where you have your own personal agent that is capable of helping you . . . across everything in your life, be it personally or at work.”

Battelle reflexiona sobre les implicacions econòmiques d’aquesta notícia, perquè ara per per ara, la part on semblava que OpenAI més podia buscar beneficis era, a banda de contractes amb l’exèrcit, el món de la publicitat, a partir de les dades que el ChatGPT coneix de tu mateix, proporcionades per tu mateix: or per al publicista, per al perfilador, per al venedor i agrupador de dades1.

Let’s think about that for a second. In OpenAI’s new vision for the future, the core experience that catapulted OpenAI to a billion users and a near-trillion-dollar valuation is dead. It’ll be replaced by a personal agent that will leverage OpenAI’s Codex tool to “automatically understand users’ intentions” and take action on their behalf.

És interessant la reflexió final: potser acabarem pagant una subscripció per assegurar que la AI treballa per nosaltres i no pel publicista i, si és així, quin és el futur del negoci de la publicitat d’OpenAI, si obren la línia de no pagar per publicitat?

I’m betting that we’d much rather pay a subscription fee that ensures our agents are working only for us, and not whoever pays OpenAI the most to access whatever we might whisper into an agentic interface. And if a subscription model wins over an advertising model – then the question must be asked: What’s the future of OpenAI’s $100 billion advertising business?

Si és així, ens espera un futur de IA’s gratis que siguin fabuloses màquines de col·locar anuncis (en texts i respostes escrites i dissenyades per convèncer de la seva infal·libilitat), al costat de serveis de IA de pagament en diferents nivells (com més pagues, menys publicitat, més velocitat, més respostes)… El món (tergiversat) de pagar no només pel servei, sinó per protegir la teva privacitat. Si això és així, no estarà a l’abast de tothom perquè no tothom tindrà cèntims per pagar-ho o voldrà fer-ho: víctimes de nou d’una publicitat no demanada.

Però tornem al principi. Battelle parla del vessant econòmic, i OpenAI pot tenir certa coherència empresarial2 en buscar un model econòmic ara que Google i Anthropic li estan menjant part del pastís, si és que no li passen ja pel davant.

Si OpenAI volia menjar el pastís de la gran agència publicitària que és Google i el seu ja-no-només-cercador, se li ha girat la truita: Gemini i tot l’ecosistema Google és massa complert pel que ofereix, i l’intent de desplegar navegadors amb IA per tenir tota la informació de l’usuari no ha quallat.

No obstant, la jugada no és només econòmica: el moviment és control total, coneixement total del que fa l’usuari.

Pensem-hi: un dispositiu propietari amb un agent que permet interactuar per qualsevol cosa i que té, a banda de coneixement de totes les nostres compres, localitzacions, gestions i dades amb el banc, accés a totes les nostres converses, trucades (apostes sobre quan triguem en demanar resums de trucades o àudios), que és capaç d’entendre i interpretar la veu (inflexions, estats anímics), és un espia perfecte, intern, de nosaltres mateixos: és l’aplicació total, el WeChat xinès a la màxima potència, perquè informa, suggereix, actua i escolta per nosaltres i per a nosaltres.

Ja no és el joc de la publicitat, perquè ja no cal publicitat: OpenAI seria directament el broker amb el proveïdor del servei o del bé a comprar: el Glovo/Amazon/eBay de torn, l’agència de viatges i el banc. Tot. I tot a través seu, tothom acceptant les seves regles perquè es constituiria en EL canal entre uns i altres.

I a això, afegim-li que fora de qualsevo control extern (auditoria, govern?) i que tot en mans d’un grupet de superpoderosos que no tenen pas en gaire bon concepte la democràcia, si aquesta atenta contra els seus interessos.

Mala peça al teler.

No sé si serà així. Però la possibilitat que vagi per un camí com aquest, o molt similar, hi és. I no és gaire llunyana.

1. No només dades “objectives”: preguntes, inflexions de veu, converses… ↩︎

2. Altra cosa és la ètica darrere d’una decisió que només busca el guany econòmic, i els dubtes que això pot generar sobre la fiabilitat de les respostes. ↩︎

En Joan Marc reflexionava fa uns dies sobre quin serà el paper de la IA en les feines futures, i arriba a la conclusió que és probable una redefinició dels llocs de feina:

No crec que la IA ens acabi prenent la feina a la majoria. Però sí que ens obligarà a canviar la manera de treballar, a formar-nos constantment i a repensar quin valor real aportem com a persones.

I si, existiran llocs on a més automatizació, més necessitat hi haurà d’un criteri humà per a la supervisió de la feina automatitzada, o per l’aportació del criteri personal i únic, creatiu, de l’humà:

la ventaja competitiva no estará solo en la tecnología que una empresa incorpore, sino en las personas que puedan interpretarla, sostenerla y hacerla funcionar cuando la realidad se desvíe de lo previsto.

Tot això coincideix amb la proposta que fa Ethan Mollick al seu llibre Co-Intelligence (Penguin, 2024) de treballar amb la intel·ligència artificial, no contra ella o sobre ella, en un marc col·laboratiu (ell ho defineix com la figura del centaure, mig home mig cavall; mig home mig màquina en aquest cas).

Crec que sí, que hi haurà gent que podrà pujar-se a aquest carro, gent que ja té feines que podran adaptar-se, i gent que arrenca les seves vides laborals i que ja entraran dins d’aquest nou entorn.

Però n’hi haurà molta que no: el canvi i l’adquisició de noves aptituds ni és immediat ni està a l’abast de tothom: quan passem d’unes tasques mecàniques, amb patrons definits (cognitives o físiques), a d’altres totalment lliures i sense uns patrons definits cal un desaprenentatge de patrons i marcs mentals gens fàcils d’aconseguir, a més de l’adquisició de noves habilitats i coneixements.

Més enllà de visions apocalíptiques o neoluddites, la idea de la transformació i l’adaptació és maca, però és, en uns quants casos, una idea.

A això hi podem afegir, també, la centralització del model i la cerca del benefici per sobre de tot de l’empresa o dels accionistes.

En anteriors canvis industrials la idea i els objectius eren centralitzats, però la implementació era dispersa: diferents empreses competint entre elles, sobre bases territorials i mercats més o menys diferenciats. Avui en dia no és així: hi ha un grapat (gairebé literal) d’empreses que ofereixen aquests serveis a la resta del món i que, per tant, tenen tot el mercat a les seves mans. Les seves decisions afecten a tothom, marquen el mercat, la implementació de tecnologies i el que necessites. La resta només podem mirar.

Ens robarà la feina la IA? Probablement no, però en canviarà moltes.

Les feines que ara son de coll blanc semblen més fàcilment automatitzables o substituïbles per màquines amb alta capacitat de processament de dades (no parlem d’intel·ligents), i això avui ho fan moltes persones. Les feines que avui son més físiques i repetitives serà més difícil que les executin IA’s o robots, en l’estat actual (massa entorn no predictible, massa atzar)… així, en un gir de guió de negra ironia històrica, ens trobarem proletaris de les dades, de la societat del coneixement? (mirem els casos d’empreses de països del Sud Global, on entrenen models de IA de diverses maneres: humans infrapagats per entrenar sistemes que encara son massa tontos o massa rígids, fets per empreses que tenen guanys astronòmics).

Qui sap si d’aquí sortirà, ves per on, una necessitat de canvi de model: la IA, per se, no és dolenta, al contrari, és una eina molt potent. El model econòmic on ha crescut i que intenta impulsar és el seu principal defecte perquè perpetua i amplifica una manera de fer lesiva per la societat i el planeta, que només beneficia uns quants.